Des del nostre primer dia de vida, nomes fem que aprendre coses. Ens ensenyen el vocabulari, a escriure, a parlar… Però mai ens ensenyen a morir, ni la mort en sí. Es un tabú, suposo que es degut a que no sabem el que hi ha al darrera, quan nosaltres diem a adéu en aquest mon. Personalment no se si hi ha un cel o un infern, no se si hi ha algú més enllà del que veiem, però estic segur àvia que vagis on vagis hi tindràs un lloc privilegiat.
Mary Kay Ash, una empresària nord-americana va dir: DIOS NO TUVO TIEMPO DE HACER UN DON NADIE, SÓLO UN DON ALGUIEN. Amb aquesta frase ella diu que tothom te un talent i el de me àvia era fàcil de veure, l’amor pels seus nets. Ens va cuidar fins que va poder com si fos una mare, i es que ho era, per que els avis sempre son els nostres segons pares. Sempre va fer tot el que va poder per nosaltres, ens va cuidar, ens va donar menjar, i a mi sobretot benzina, el meu avi ja sap el que vull dir. I ja ho va dir Aristòtil: SOMOS LO QUE REPETIDAMENTE HACEMOS.
Me mare sempre em diu que hi ha una paraula que no utilitzo gaire i es veritat, per que les paraules, s’han d’escollir, no les podem dir així com així. Hem de dir-ho en el moment que el nostre cor i ment ho te present. Segurament que si ho féssim diàriament, moltes coses canviarien tan els malentesos com les falsetats deixarien d’existir. Aquesta paraula àvia per mi es molt important, però te la mereixes avui i sempre, per tot el que has fet en aquesta vida i per mi.
T’estimo Àvia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario